Te sé ‘ndacia ‘n pónta de pé smorsàda cóme ü lümì restàt sènsa stüpì.
T’é scaalcàt l’öltem basèl sènsa fà bordèl. Cóme t’è egnìt biànch ol vis a l’s’è dervìt i pórte del paradìs.
T’é mia dösit pagà ‘l pedagio, a l’éra ‘l mis de maggio. Con vòt is-cècc t’é ést la malparàda ma te sé mai lamentàda.
Gh’éra amò fósch, te ‘ndàet de sfrós a laà i braghe al fòss. Minüda te séret dientada ma la féde l’éra sèmper piö granda.
I s-cècc i éra pissègn ma tè te scapàet a mèssa prima perché l’éra ol prim doér de la matina.
A spala, per l’öltima ólta ‘n de tò césa m’t’à portàt, e de sèntet me parìa a dì sö amò l’Ave Marìa.
E dì a töcc quàter “I’ dìcc sö ‘l pàter?” Me egnìa òia de ciapàt ol barbussì e ‘n frónt dàt ü basì.
Quate ólte te gh’è metìt a nana, e sarét sèmper “la mama”.
|
|
Sei morta in punta di piedi Spenta come un lumino rimasto senza stoppino.
Hai scavalcato l’ultimo gradino Senza far rumore. Come sei diventata bianca Si sono aperte le porte del paradiso.
Non hai dovuto pagare il pedaggio era il mese di maggio. Con otto figli hai dovuto tribulare Ma non ti sei mai lamentata. |