Sità di mé speranse e di mé sògn
Sità di mé ilüsiù
Quando sóde lontà,
mè sènte ‘n fónd al cör ü gran bisògn
de fa prèst a turnà,
per vèd a simà só la Tór de Gómbet,
i Müre, ol Mut San Véle, ol Campanù
e sta Piassa ‘ndóe ‘l par de respirà
l’aria d’ön’ótra età.

Ol forestér che ‘l vé la prima ólta
E ‘l varda i Müre intat che ‘l sul al mör,
e con amùr al dis:
“o bèla Sità Olta,
tè sé pròpe ü cantù del Paradìs”

Bisogna miga crèd
Che ‘l forestér al vègne ché per vèds
I quàder, per esèmpe, del Sirù,
ol baracù di Pòste,
o sèrte facie tòste
che s’vèd a caminù söl Senterù:
(de ‘sta ròba ‘l ghe n’è anche vià de ché)
    
Ol forestér inteligènt al vé
Per gód ol panorama de Sità
Per vèd i monümèncc
Che i sfida töcc i vèncc
De la moda che passa;
al vé sö chèsta Piassa
per riscciarà ‘l pensér e la löcèrna
sèmper viva de l’arte del passàt,
per contemplà, estasiàt,
chèsta visiù d’öna belèssa eterna

    Da la cesina de San Véle ‘l rìa
la us d’öna campana dólsa e lenta
che la saluda ‘l dé che l’iscompàr.
    L’è öna sira serena
o öna gran lüna piéna
col müs che ‘l par d’ön òm,
la riscciara la Piassa e la inarzènta
la cüpola del Dòm.
    Sura Santa Maria
al par de sènt ön’anima che gula
e despertöt al par,
in Ròca, sö ‘n Casnida e sö al Castèl
de sènt a batto l cör del Locadèll!
    In mèss a Piassa Egia,
sculte la fontanina che ciacula
ed, èco, sènte carensàm l’orègia
ön’aria dólsa e buna
che la me tóca ‘l cör, la me consula:
A l’è “spirito gentil” del Donizètt
e öna “furtiva lagrima”
mè lasse gotà zó, compàgn d’ü sccèt.
            oooooo
Din, den, DON… din, den, DON…
Al suna mezanòcc ol Campanù,




 

Città delle mie speranze e dei miei sogni
città delle mie illusioni
quando sono lontano
sento in fondo al cuore un gran bisogno
di far presto a ritornare